De què parlava el NO-DO, i en quines llengües

El NO-DO (Noticiarios y Documentales) va ser el noticiari oficial de l'Espanya franquista, de projecció obligatòria a tots els cinemes entre gener de 1943 i maig de 1981. Per a tres generacions va ser, fins que la televisió es va generalitzar, l'única imatge en moviment de l'actualitat i la veu audiovisual més directa del règim. L'arxiu el publiquen avui en línia RTVE i la Filmoteca Española.

La historiografia sobre el NO-DO és abundant (una bibliografia recent en recull uns 300 treballs entre 1987 i 2023), però la imatge quantitativa del que mostrava descansa en la codificació manual de mostres parcials: un període, una regió, un tema. L'arxiu supera les 1.000 hores i les 30.000 notícies del noticiari. Aquest estudi fa a tot l'arxiu dues preguntes senzilles: de què parlava el NO-DO i en quines llengües. Hi respon amb tecnologies de la parla i del text i amb grans models de llenguatge, i posa l'èmfasi en dues coses: que cada xifra agregada es pugui portar fins a una notícia concreta amb el seu codi de temps, i que l'error de l'anotació automàtica es mesuri.

1. Un mapa de la llengua parlada i de la llengua dels rètols de tot l'arxiu, que mostra que la transcripció automàtica existent (forçada al castellà) havia traduït al castellà el 84 % de la parla estrangera.
2. La segmentació dels 6.607 vídeos en 39.957 notícies amb inici i final, cadascuna classificada en 12 temes i 61 subtemes, amb indicadors d'àmbit (nacional o estranger) i de presència de Franco en pantalla.
3. Un protocol de validació (pilot, revisió de les notícies de baixa confiança i mostra aleatòria cega) i una comparació amb codificacions manuals independents.
4. Una descripció de l'evolució temàtica del noticiari entre 1943 i 1981 i de la relació entre temes i llengües.

El corpus és l'arxiu complet del NO-DO tal com el publica RTVE: 6.607 vídeos en set sèries. Per a cada vídeo s'han fet servir el sumari de RTVE (una descripció escrita per documentalistes que enumera les notícies per ordre), una transcripció automàtica prèvia de la locució amb marques de temps (140.554 segments), l'OCR dels rètols en pantalla (58.894, només al noticiari) i la pista d'àudio, descarregada de nou per identificar la llengua i descartada després.

En un pilot de 100 vídeos, Haiku va coincidir amb una classificació feta amb Claude Opus en el 82,7 % dels segons de pantalla en el tema i en el 75,6 % en el subtema. Després de la revisió es va extreure una mostra aleatòria simple de 400 notícies (llavor 2026) i dos agents d'Opus les van classificar des de zero sense veure les etiquetes automàtiques.

De les 564 hores de parla detectada als 5.924 vídeos amb so, 562,5 reben llengua. El castellà suposa el 95,8 %. El segueixen l'anglès (2,5 %, 13,9 hores en 441 vídeos), el francès, l'italià, el portuguès i l'alemany. El català suma 27 minuts en 14 vídeos. 665 vídeos contenen almenys 5 segons d'una llengua diferent del castellà.

Un primer resultat afecta el mateix arxiu: el 84 % de la parla no castellana apareix traduïda al castellà en la transcripció existent. Qualsevol anàlisi de llengua basada en el text passaria per alt la major part de la parla estrangera.

El percentatge anual de parla no castellana és inferior al 5 % gairebé tots els anys, excepte el 1946–1951, quan arriba al 25–55 %. No és que el noticiari es locutés en anglès: a la majoria de còpies conservades d'aquells anys falta la locució espanyola, i el que se sent és el so original dels reportatges de noticiaris nord-americans i britànics que el NO-DO comprava (Signal Corps, Movietone). Qui faci servir l'àudio d'aquest període ho ha de tenir en compte.

El que es llegeix en pantalla explica una altra història. Abans de 1968 no hi ha cap rètol en català (21 en total); des de la Transició apareixen cartells electorals, bitllets de la Generalitat republicana, comarques i exposicions. L'únic rètol en basc és el text de la Constitució de 1978. Les llengües estrangeres són cartells, premsa i senyals dels reportatges internacionals.

El noticiari es va segmentar en 31.232 notícies (7,7 per vídeo). La durada mitjana creix d'un minut als anys quaranta i cinquanta a dos minuts als setanta i tres minuts i mig el 1980–81: el noticiari passa de moltes peces breus a menys reportatges. La mesura és el temps en pantalla: una notícia de tres minuts pesa tres vegades més que una d'un minut.

Als anys quaranta, els fets ocorreguts fora d'Espanya suposen el 52,8 % del temps; el percentatge baixa al 45,5 % als cinquanta, el 40,8 % als seixanta i el 27,2 % als setanta, i al 7,2 % el 1980–81. Els territoris colonials (Ifni, el Sàhara, Guinea i el Protectorat) mai no superen aproximadament l'1 %.

Creuant les dues anàlisis (trams de parla no castellana d'almenys 5 segons dins d'una notícia), la parla estrangera es concentra en cultura, internacional, esports i forces armades. L'anglès predomina a les notícies d'esport, internacionals, militars i culturals; l'alemany i el francès se senten sobretot a les internacionals, i l'italià i el portuguès, a les culturals. Les veus estrangeres entren al noticiari a través de les imatges comprades d'esport i d'actualitat mundial i de les actuacions.

Les sèries difereixen molt entre si. Revista Imágenes és la més cultural (31 % de cultura i 18 % d'economia); els documentals en color dediquen una quarta part a la cultura i una altra al turisme i el paisatge; a l'Arxiu Reial i a l'Arxiu Històric dominen el militar i els actes oficials, i Imágenes del deporte és esport en un 90 %.

Per a 1943–1956, Gámir Orueta (2026) va comptar 11.873 notícies en 1.460 números a partir dels programes de mà impresos, el 40,4 % sobre Espanya. La segmentació automàtica dels 1.365 números d'aquest període disponibles a l'arxiu digital en dona 12.645 (un 6,5 % més, amb un 6,5 % menys de números), de les quals el 41,1 % tenen àmbit nacional. Tots dos estudis troben Madrid sobrerepresentada (27,9 % i 32,4 % de les notícies nacionals).

Per a Catalunya el 1960–1975, Santacana Torres (2021) troba que la política suposa el 5,2 % de les notícies; la xifra corresponent d'aquest estudi és el 3,0 %. Totes dues confirmen la política com a tema menor.

Per a cada tema, el pes dels seus subtemes a cada dècada del noticiari i la notícia més llarga de cada subtema entre les classificades amb seguretat (de qualsevol sèrie). L'enllaç obre el vídeo a RTVE; el minut indica on comença la notícia. Els títols de les notícies són els de la classificació, en castellà.

Les xifres quantifiquen, per a tot l'arxiu, una evolució que els historiadors havien descrit de manera qualitativa: un noticiari nascut en plena guerra com a finestra al món, dependent de les imatges alemanyes i nord-americanes, que es va anar girant cap endins i cap a l'entreteniment, el patrimoni i el lleure, mentre l'esport es mantenia constant. L'estabilitat de la presència de Franco i el poc pes de la política explícita encaixen amb el noticiari com a «nacionalisme banal» (Sánchez-Biosca, 2014): el règim és a tot arreu com a marc i com a figura, i rarament com a tema.

El mapa de llengües mostra un noticiari monolingüe per disseny: el català, el basc i el gallec hi són pràcticament absents, tant del so com dels rètols. Metodològicament, l'estudi mostra que avui és possible, amb un cost insignificant, anotar temàticament un arxiu audiovisual de 1.200 hores, en dos nivells i amb codis de temps, i que la dificultat principal és en una altra banda: en la taxonomia i les seves regles, en l'alineament dels sumaris humans amb transcripcions sorolloses i en la validació.

El material audiovisual és públic a la web de RTVE; cada vídeo s'identifica pel seu identificador de RTVE. Les dades derivades (segmentació i classificació de les 39.957 notícies amb codis de temps, segments de llengua i taules agregades), la taxonomia, els prompts i els scripts estan disponibles a petició raonable de l'autor per revisar o replicar l'estudi (xavi@sorensen.ai). El material audiovisual pertany a RTVE i a la Filmoteca Española.

El preprint es publica amb llicència CC BY-NC-ND 4.0. No ha estat revisat per parells.

S'han fet servir grans models de llenguatge (Anthropic Claude Haiku 5.5 i Opus 5.5) com a instruments de recerca per a la segmentació, la classificació, la revisió i la validació, tal com es descriu al mètode.